GERARD ROSÉS

Gerard Rosés va néixer a Barcelona el mateix any que van morir Edward Munch, Vasily Kandinsky i Piet Mondrian, i en el qual la Galeria Lefevre va fer la primera exposició individual de Lucian Freud, que presentava l'obra L'habitació del pintor (1944), una de les més característiques d'aquesta època.
Aquest pintor català, amb una rica trajectòria internacional de més de vint anys, utilitza el cartró com a suport tan en peces petites com monumentals, i entre les ondulacions d'aquest reflecteix la joie de vivre.

Com artista complet no limita la seva creativitat als camps de la pintura i l'escultura, sinó que ha adoptat també els avantatges del llenguatge audiovisual per abastar els múltiples matisos de la realitat urbana. Perquè Gerard Rosés és un artista urbà per excel•lència que vol compartir la bellesa del quotidià inserint també allò natural en l'esperit de la ciutat.

Els seus tons càlids, harmònics i ben delimitats, entre l'expressionisme del que beu, i el fauve, conviden al plaer, a la contemplació, però també a la reflexió sobre una realitat en continu canvi. En Rosés la modernitat és frescor.
 
... el seu treball pren relleu en tot el sentit del terme: les seves teles -d'escenes campestres, de banyistes, de finestres obertes sobre el mar o sobre llargs carrers assolellats- són, en efecte, composades de cartrons encolats i pintura al mateix temps. Per al seu intermediari, Rosés convida la mirada a penetrar dins la toilette i, d'alguna manera, a esdevenir-ne actor. Rosés reprodueix, amb l'anhel de qui estima la simplicitat, les imatges que ragen de la font. I és l'aigua, per cert, un tema que ell desenvolupa amb ressonància d'olis llunyans de Renoir, Cézanne o el Picasso del període blau. La seva pintura vehicula la felicitat.

Francesc Miralles, GERARD ROSÉS, CONTEMPORANEÏTAT AMB TRADICIÓ. ED. MEDITERRÀNIA, 2001